QUE PAGUI PUJOL!

Deia Galeano que la història és sempre pura profecia: pel que no ha estat, i contra el que ha estat, anuncia el que será. Per això, quan pretenen exiliar-nos de la nostra pròpia història, endinsar-se en aquesta crònica músico-sentimental –d ascendéncia montalbaniana– que tragina pels Somorrostros invisibles de l escena musical alternativa de la Barcelona vuitantera és aire fresc. I tots els interrogants oberts: de nou i un cop més. Amb rivet de crònica salvatge. En el triple salt mortal d uns joves que van saltar al buit per no caure en l abisme que els oferia un sistema d exclusions. Joves lliures contra la seva pròpia història, contra el destí buit que algú els havia dissenyat. Lliures, a voltes, fins a l extrem d una autodestrucció desesperada, via speed o via hero¯na. De les restes d aquell naufragi, de les runes i engrunes d aquell laboratori econòmic repressiu edificat amb la transició, van néixer les pasteres des d on seguim resistint.