Patrick Radden Keefe ho ha tornat a fer. Ja fa anys que ens ha acostumat al seu talent, i és que té el do de saber explicar històries. Té l’habilitat d’endinsar-se en allò que l’interessa, investigar fins al més mínim detall, recopilar tanta informació com pot i saber posar cada cosa al lloc que toca perquè el resultat sigui una història llegidora com poques.
A El fill de l’oligarca reconstrueix la història de Zac Brettler, un jove londinenc de dinou anys que apareix mort després de caure d’un edifici de luxe a la vora del Tàmesi. La policia considera que es tracta d’un suïcidi, però els seus pares no es conformen amb aquesta explicació i comencen a investigar què li ha passat realment. I és aleshores quan descobreixen una vida del seu fill que desconeixien.
Però el que comença com una història personal acaba explicant molt més: una família, una manera de viure, els diners, el poder i les relacions que es creen al seu voltant.
Keefe aconsegueix explicar-ho tot amb una precisió extraordinària i, alhora, amb una sensibilitat que fa que els personatges no quedin mai reduïts a simples peces d’una investigació. És una història familiar, però també una història col·lectiva, i una mirada a un món que costa d’entendre des de fora.
I està molt ben escrita. Keefe té una manera d’explicar els fets que fa que, tot i saber que estem llegint una investigació periodística, avancem per les pàgines amb la sensació d’estar davant d’una novel·la. Una d’aquelles històries en què vols saber què passarà després, encara que tot el que hi passa sigui real.
Per això El fill de l’oligarca agradarà especialment als lectors a qui agrada una bona novel·la negra: secrets, diners, poder, conflictes familiars, personatges amb coses a amagar i una història que es va complicant a mesura que avancem. És una lectura absorbent, molt ben escrita i difícil de deixar.